1. Cerca imatges que vagin bé per al teu blog sobre Venècia.
2. Cerca imatges sobre màscares venecianes.
3. Cerca informació sobre Venècia, la seva història, la seva gastronomia i els seus costums.
Venècia (en vènet: Venessia, en italià: Venezia) és una ciutat del nord d'Itàlia, capital de la regió del Vèneto i de la província homònima. La seva població és de 266.181 habitants (els anomenats venecians), en un municipi de 421 km² del qual depèn la ciutat de Mestre, a terra ferma, i les illes de Murano, Burano i altres de menors. Limita amb els municipis de Campagna Lupia, Cavallino-Treporti, Chioggia, Jesolo, Marcon, Martellago, Mira, Mogliano Veneto (TV), Musile di Piave, Quarto d'Altino,Scorzè i Spinea.
La ciutat sorgeix sobre la llacuna de Venècia, dins el golf de Venècia, al nord-oest del mar Adriàtic. Es troba situada a una latitud de 45° 26′ nord i una longitud de 12° 19′ est.
La ciutat ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El patró de la ciutat és sant Marc (25 d'abril). La festa del poble vènet se celebra, però, el dia 25 de març, data de la fundació de la ciutat.
Venècia és famosa avui dia pels seus certàmens internacionals com la Mostra de Cinema i la Biennal, i també per la Regata Històrica, que té lloc el primer diumenge de setembre.
D'orígens incerts, sembla que Venècia va néixer a conseqüència del flux de refugiats que, abandonant la planura del Vèneto empesos per la invasió per part dels longobards del nord d'Itàlia, el 568, es va retirar cap a les 118 illetes de la llacuna.
El nom Venècia antigament va identificar la regió de la gent vèneta (avui es diu Vèneto). En l'edat mitjana, Venècia (Vèneto) va dividir-se i l'Imperi bizantí controlava no més de la part de la llacuna i li deien solament Venècia. Quan le illetes de la llacuna van tornar-se una ciutat, Venècia va tornar-se el nom de la ciutat.
Situada a la frontera de l'Imperi bizantí, va desenvolupar un fort esperit d'independència que la va portar a ser una de les ciutats estat que van formar les Repúbliques Marineres, juntament amb Gènova, Pisa i Amalfi. El cap del govern era el dux(terme llatí; en vènet: Doxe; en italià: Doge), teòricament elegit per a tota la vida, però en la pràctica obligat sovint a deixar el mandat a conseqüència dels resultats insatisfactoris del mateix govern.
En l'època de més poder, Venècia controlava una gran part de les costes de l'Adriàtic i moltes de les illes de l'Egeu, incloent-hi Creta, i es trobava entre les principals forces comercials de l'Orient Mitjà. El territori de la república a més del Vèneto s'estenia en terres italianes fins al llac de Garda i al riu Adda, a Friuli, a Ístria i a Dalmàcia. Pel que fa a la mitjana de l'època, el govern dels propis territoris fou il·lustrat i moltes de les ciutats controlades per Venècia, com Bèrgam i Brescia, van reivindicar la sobirania veneciana durant l'amenaça d'invasions estrangeres.
El poder econòmic de Venècia s'originà en constituir-se en la frontissa entre el món subdesenvolupat d'Europa i el ric i desenvolupat món oriental (món musulmà, Índia i Xina).
En el segle XII, Venècia va ajudar l'Imperi bizantí contra els normands. A canvi, els venecians van obtenir, l'any 1082, el dret a comercialitzar amb l'imperi de manera exclusiva i sense pagar drets de duana. Aquest privilegi marcà l'inici de l'hegemonia de Venècia en el llevant.
L'any 1204, Venècia es converteix en un poder imperial després de la quarta croada, en la qual, amb el suport de Venècia, es va conquerir Constantinoble. Gràcies als beneficis que va obtenir, Venècia va construir una esfera d'influència coneguda com el ducat de l'Arxipèlag. Aquest imperi es va mantenir durant cinc segles.
La decadència econòmica de Venècia va ser causada per un canvi en la geografia de les relacions entre Europa i l'Orient. I cada vegada que una geografia s'esborra per deixar-ne pas a una altra, la història es mou.[1] L'any 1498, el dux de Venècia va rebre una notícia esfereïdora: el navegant portuguès Vasco de Gama havia aconseguit vorejar la costa africana fins a arribar al cap de les Tempestes (rebatejat com a cap de Bona Esperança) i continuar rumb a l'est, per obrir intercanvis comercials. Per a Venècia era una tragèdia. Fins llavors, l'Índia (que en aquella època era, junt a la Xina, el centre de producció mundial) no era accessible més que per una ruta terrestre controlada per Venècia. Aquest control li havia proporcionat moltes riqueses. Ara l'Orient estaria a prop de Portugal i de la resta d'Europa per via marítima i la ciutat del dux no serviria ja per a gran cosa.
Des d'un punt de vista de política religiosa, la República de Venècia sempre va ser gelosa de la pròpia autonomia en el terreny eclesiàstic i es va caracteritzar per una relativa tolerància respecte a altres confessions religioses. Aquest comportament independent va posar la ciutat sovint en conflicte amb el papa.
El 21 de novembre de 1630, el senat de Venècia va fer un vot solemne a la Mare de Déu: si s'acabava la pesta que hi estava fent estralls, s'erigiria un temple imponent dedicat a la Mare de Déu. Segons recullen les cròniques, des d'aquell precís moment no es van tenir més notícies de víctimes de la pesta. Els venecians, doncs, van mantenir el vot i van edificar tot seguit el temple que porta el nom de La Madonna della Salute (la Mare de Déu de la Salut), d'estil barroc.
Al segle XVIII, Venècia era de les ciutats més refinades d'Europa, amb una forta influència sobre l'art, l'arquitectura i laliteratura del seu temps. El seu territori comprenia el Vèneto, Ístria, Dalmàcia, Cattaro (l'actual Kotor, a Montenegro) i part de la Llombardia. Però després de 1.070 anys d'independència, el 12 de maig de 1797, la ciutat fou conquerida per Napoleó. El dux Ludovico Manin es va veure obligat per Napoleó a abdicar. Es va dissoldre el Consell de la República Vèneta i es va proclamar el govern provisional de l'Ajuntament de Venècia. El 16 de maig de 1797 les tropes franceses ocupaven Venècia.
Amb la restauració i el tractat de Campo Formio entre francesos i austríacs, el 17 d'octubre de 1797 es posa fi a l'Ajuntament provisional de Venècia i són cedits a Àustria el Vèneto, Ístria, Dalmàcia i les Boques de Kotor. Neix la província Vèneta d'Àustria sota Francesc I d'Àustria, amb l'entrada dels austríacs a la ciutat el 18 de gener de 1798.
A continuació de la restauració després del període napoleònic, el 9 de juny del 1815, amb el congrés de Viena, Venècia passa al Regne llombardovenecià i el 1866 passa a formar part del Regne d'Itàlia amb un referèndum esfafa en què els qui van votar anaven en cabines diferents: l'una per al síi l'altra per al no. Tothom hi estava obligat a votar pel sí a l'annexió.[2]
